En Genís ens fa la crònica del seu pas per la Metropolian University de Helsinki 
Genís, Cesar, Miquel Gallart, David Moñino( estudiants erasmus) i els professors de l'escola d'optometria de la Metropolian
Amb una darrera visita al Helsinki Weather Forecast, que assegurava que les temperatures, de 20 graus sota zero, començarien a transformar-se, lentament, en una primavera primerenca de -5 a +0 graus, amb el zero pintat de color vermell per advertir de la caloreta, el César Urtubia i jo vam enfilar-nos cel amunt, en direcció cap a Helsinki i la International Week, organitzada per la Metropolia University, en la seva facultat de Welfare and Human Functioning, on es troba el departament d’optometria. A la maleta hi portàvem guants, bufandes i anoracs ben gruixuts, i també unes quantes diapositives, que no fos dit que només anàvem a fer el turista. També calia treballar una mica, en l’esperit ERASMUS.
Allà trobàrem el David i el Miquel, que semblaven ben contents, no pas de veure’ns, que també, sinó de la seva estada. Semblava que tinguessin els ulls una mica enlluernats de tanta bellesa, i no només paisatgística. Tant el César com jo mateix vam fer dues xerradetes, la primera més encarrilada envers el professorat de Helsinki i la segona, a l’aula gran, o el que els anglesos diuen Lecture Theater (en aquest cas de forma molt encertada ja que l’aula estava decorada amb un piano de paret que convidava a l’opereta). Aquesta segona xerrada comptà amb l’estoica presència de tots els estudiants d’optometria de la Metropolia University. El César parlà, amb un toc d’esperança, sobre els efectes nocius de l’ozó, o de l’absència d’ozó, i jo em vaig embrancar amb el tema que més m’agrada, llàgrima i ull sec. Després vàrem fer-nos una foto ben formosa i vàrem aprofitar la tarda per parlar de possibles col·laboracions en recerca i de com millorar el ja molt fluït intercanvi d’estudiants.
Helsinki és una ciutat molt bonica, però segurament, a l’arquitectura i fins i tot a les botigues de roba, es nota la proximitat de Rússia, més que no de Suècia. Els gegants que presideixen l’estació del ferrocarril semblen sortits de la llibreta d’un dibuixant stalinista, o del Tolkien més sobri. La neu, el gel al mar, ho pintaven tot de blanc, donaven un aire gairebé irreal al món. En qualsevol moment esperaves que et vinguessin a buscar unes valquíries per acompanyar-te cap al Valhalla, on van a parar els herois caiguts durant la batalla. O que el propi Odín marqués el darrer compàs a la fi del món.
Vàrem aprofitar uns dies de sol magnífic, si bé temperatures que romanien per sota de zero, per visitar Porvoo, un poblet de cases vermelles i església de teulada inclinadíssima i també Suomenlinna, la fortalesa ferrada de canons del sud de Helsinki, i la illeta de Seurasaari, amb les seves tradicionals casetes de fusta aglevades de neu.
A la tornada ens van avisar que els mitjons gruixuts i les botes de neu potser no eren imprescindibles per explorar els passadissos de l’EUOOT.
